Un poble amant de la llibertat

Totes les tribus tenen les seves trifulkes. La tribu katalana també. Per això existeixen els notaris de les trifulkes, que són (o haurien de ser) els historiadors i historiadores. I els glossadors, els apologetes, els còmics i els poetes de les trifulkes, que són els autors i autores de ficció. Perquè les trifulkes entenen de cronologies, de causalitats, de conseqüències lògiques i de factors múltiples.
Però també acaben rememorant sentiments, desigs, instints, odis i amors: material rigorós de literatura.

Posats a analitzar-les detalladament, les trifulkes de la katalanatribu, la nostra, semblen força normals. També aquí, com arreu d’Europa, hem tingut feudalismes, expansions comercials i militars, monarquies autoritàries i
absolutes, revolució industrial, modernisme, repúbliques i dictadures militars. És cert que vam perdre la nostra llibertat tres-cents anys enrere, el 1714, en un amarg episodi que es reproduí, gairebé fil per randa, dos segles després amb la derrota del 1939. Però també ho és que, en essència, som un poble amant de la llibertat i tossut, capaç de fabricar catorzes d’abril i de renéixer un i altre cop de
les cendres, com el fènix que va somiar una Holanda a la Mediterrània, lliure i pròspera, a les acaballes del segle XVII.

Les trifulkes que aquí prologuem tenen encara una altra virtut: la distància còmplice, la picada d’ulls, la ironia i, quan cal, la paròdia. Els pobles sans són els que són capaços de riure-se’n d’ells mateixos. De convertir les victòries en material de tafaneria, i de fer esdevenir els fracassos tema d’acudits. De fer broma d’herois, de sants i de poetes, i també de brivalls, de bandolers i d’escarrassos. No hi ha símptoma més evident de vida que aquest.

Per acabar, un consell. Les Trifulkes de la KatalanaTribu s’han de llegir (o escoltar i mirar) com el que són: com una obra de teatre que pretén fer-nos passar una bona estona, i, alhora, fer que ens coneguem una mica més. No cal buscar-hi tesis, ni dades positives, ni fets despullats i incontrovertibles. Però sí una reflexió sincera i valenta sobre allò que som, sobre el que vam ser i, encara,
amb sorpresa inclosa, sobre el que ens espera. Que, amb l’ajut i la complicitat de tothom, no serà precisament poc.

Agustí Alcoberro i Pericay
Director del Museu d'Història de Catalunya
Pròleg al llibre Trifulkes de la KatalanaTribu, de Víctor Alexandre.
Barcelona, Salvatella, 2009.